La major part de les vegades, encara és massa d’hora quan algú ens deixa. Però hi ha gent que, a sobre, marxa deixant una gran petjada i a la vegada un gran buit, i això és el que ens ha deixat la Mei, no només al Grup de Dones, sinó a tota l’altra gent que l’envoltava.
La seva presència es feia gairebé indispensable en molts entorns: entremig de les puntaires, animant el sopar de les dones, a les caminades dels diumenges, organitzant les excursions de tardor, proposant coses noves i engrescadores a les juntes del Grup de Dones... Hi ha coses que a partir d’ara podran ser millors o pitjors, però, el que és segur, és que seran diferents. Hi ha tantes coses bones que no haurien succeït mai sense la Mei...
Totes anirem marxant, i les que vinguin de nou potser amb prou feines recordaran de nosaltres el nostre nom, o una vaga fesomia. Però a la Mei sempre se la recordarà profundament: cridant que anéssim a veure aquella cucona o aquella barraca de pedra seca, baixant a tota velocitat amb la bicicleta des de l’avenc de l’Esquerrà, fent uns ous ferrats al pont de l’Arcada o explicant-nos amb tendresa com era de bonic el seu poble mentre el contemplava des de qualsevol muntanya al voltant d’Olesa.
Formava part de les pedres, de les arrels i de l’aire, i la seva actitud envers l’entorn era innata, per això no marxarà mai d’aquesta vall, i sempre la trobarem a l’alzina, al marge de pedra seca o a l’oreneta que torna any rere any.
I potser un dia, passejant per la riera, veiem una nena que camina fent equilibris i posant els talons sobre les pedres, mentre s’imagina que és una princesa amb sabates de tacó alt. De les orelles li pengen unes arracades fetes amb flors. En una mà duu un pom de flors de Sant Joan i amb l’altre ens saluda mentre somriu amplament i ens crida alguna cosa que no arribem a sentir. I nosaltres també la saludem amb un somriure i li diem: fins a sempre Mei, et portem al nostre cor.
La seva presència es feia gairebé indispensable en molts entorns: entremig de les puntaires, animant el sopar de les dones, a les caminades dels diumenges, organitzant les excursions de tardor, proposant coses noves i engrescadores a les juntes del Grup de Dones... Hi ha coses que a partir d’ara podran ser millors o pitjors, però, el que és segur, és que seran diferents. Hi ha tantes coses bones que no haurien succeït mai sense la Mei...
Totes anirem marxant, i les que vinguin de nou potser amb prou feines recordaran de nosaltres el nostre nom, o una vaga fesomia. Però a la Mei sempre se la recordarà profundament: cridant que anéssim a veure aquella cucona o aquella barraca de pedra seca, baixant a tota velocitat amb la bicicleta des de l’avenc de l’Esquerrà, fent uns ous ferrats al pont de l’Arcada o explicant-nos amb tendresa com era de bonic el seu poble mentre el contemplava des de qualsevol muntanya al voltant d’Olesa.
Formava part de les pedres, de les arrels i de l’aire, i la seva actitud envers l’entorn era innata, per això no marxarà mai d’aquesta vall, i sempre la trobarem a l’alzina, al marge de pedra seca o a l’oreneta que torna any rere any.
I potser un dia, passejant per la riera, veiem una nena que camina fent equilibris i posant els talons sobre les pedres, mentre s’imagina que és una princesa amb sabates de tacó alt. De les orelles li pengen unes arracades fetes amb flors. En una mà duu un pom de flors de Sant Joan i amb l’altre ens saluda mentre somriu amplament i ens crida alguna cosa que no arribem a sentir. I nosaltres també la saludem amb un somriure i li diem: fins a sempre Mei, et portem al nostre cor.
Grup de Dones les Bones Valls
Olesa de Bonesvalls
Olesa de Bonesvalls
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada